Un dia vaig arribar a una ciutat molt gran però a mi no em va agradar gens, era una ciutat molt grisa sense cap mica de color. Tot era gris, els cotxes, les cases i les persones.
De sobte, vaig veure un nen a la finestra de casa seva, m'hi vaig apropar i em va veure, em va somriure però era un somriure trist. Tenia que buscar una solució per aquella ciutat grisa, així que vaig decidir demanar ajuda al meu amic buf de vent. Havia de bufar molt fort per fer desaparèixer el gris de la ciutat, però per molt que bufes el gris no desapareixia.
Llavors vaig pujar a un núvol ple d'aigua i m'hi vaig banyar per estovar els meus colors.
Desprès vaig baixar una altra vegada a la ciutat i em vaig acostar a la gent per deixar caure gotetes de colors: grogues, vermelles, blaves, verdes... de tots els colors. La
gent va començar a tenir color i el gris va començar a desaparèixer. Buscaven els seus colors, el groc del sol, el blau del cel, el vermell de la posta de sol, el taronja del caliu de les brases, el blanc de la neu de les muntanyes i el verd de l'herba dels camps.
Per fi cadascú començava a tenir una mica de color i la ciutat es va convertir en una ciutat virolada i alegre.
Jo, l'estel desprès d'haver donat els meus colors, sóc gris però sóc feliç i també sóc bonic. Perquè el gris barrejat amb els altres colors, també és un color bonic.
RUTH, ROGER, NIL I BRUNA
